dijous, 8 de gener de 2009



Quan un curiós lector, motivat pel desig de saber, o simplement per tafanejar, s’aventura a indagar en les arrels primigènies de l’actual població d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, se n’adona que abans del segle XIV és difícil, per no dir ardu, poder trobar cap estudi de notable fiabilitat o, en el seu defecte, d’àmplia dedicació. Per desgràcia són escasses les pàgines que els experts medievalistes i estudiosos han pogut dedicar a l’estudi de l’esmenada localitat abans de l’arribada dels Hospitalers. Només cal indagar una mica més per adonar-se’n que aquesta mancança no és, ni de bon tros, intencionada. Circumstàncies adverses i capricioses han provocat que aproximadament dos segles, el XII i el XIII, resten mancats, freturats de documents i textos fiables i justificats, deixant en la major part dels casos informació en forma de mencions i referències de segons o tercers. Així doncs, davant l’absència, advertim la dificultat amb la que tots els estudiosos s’han trobat i la causa funesta que condemna a Orta[1] a petits articles i migrats textos. D’aquesta manera també nosaltres ens enfrontem a aquesta mancança i els escassos texts existents seran les bases de les que partirem per tal de dur a terme la investigació de la que fa referència aquest article.


La paradoxa que envolta l’estada de l’Orde del Temple a Orta jeu, doncs, en la desdita de que d’on no hi ha, no s’hi pot treure. Res tan cert com açò. Aquesta és la maledicció que gairebé ha enfonsat la vella Comanda d’Orta a l’oblit i la ignorància en el global de la seva extensa existència, ja sigui dintre del districte de Ribera, ja sigui com a comanda independent. Conseqüentment, poc del que es pugui dir al respecte pot restar avalat per proves empíriques i demostrables, donat que son escasses, i el mètode empíric soterra els dos segles esmentats en l’absència. Nosaltres però, davant la indefensió, provarem en aquest article d’anar una mica més enllà. Respectant humilment la necessitat de filtrar tota la informació pel mètode científic, car aquest ens assegura uns criteris de bondat avantatjosos i segurs, nosaltres tractarem, davant la quasi impossibilitat d’avançar amb aquest mètode, a llençar un conjunt d’hipòtesis i conjectures al respecte de la comanda d’Orta basant-nos en un estudi comparatiu, que, junt amb la poca informació de la que gaudim, pugui donar una visió gairebé intuïtiva de com era la vida a Orta, una comanda templera quasi soterrada per l’oblit.


Breus apunts històrics

No volem estendre excessivament la nostra exposició al respecte de la història d’Orta però si veiem necessari establir un marc temporal al voltant del qual l’Ordre del Temple apareix ubicada a Orta com a senyors del terme i castell per diverses donacions. Així doncs, ens remetrem a unes pinzellades que ens ajudin a ubicar-nos en el context cívic del moment.

La reconquesta:


(1132-1133)
Els primers documents que podem trobar al respecte d’Orta en concepte de reconquesta ens porten a remuntar-nos a les primeries del segle XII, als voltants dels anys 1132 i 1133. En aquests temps els sarraïns, pobladors de la zona, es vegeren forçats a fer front als exèrcits aragonesos d’Alfons I el Bataller qui els prengué el domini de la demarcació. Les gleves cristianes aconseguiren trepitjar el terme d’Orta arribant a prendre el mateix castell establint-hi senyoriu. Així però les intencions del monarca defalliren prest donant pas al retorn dels sarraïns.[2]


(1148-1165)
L’ assentament primitiu que els aragonesos tractaren d’aglevar resultà frustrat. El retorn però, dels sarraïns no s’allargà massa en el temps car aviat trobem la que seria la definitiva reconquesta duta a terme entre els anys 1148 i 1163 per Alfons Berenguer IV i el seu fill Alfons I el Cast. (Serrano 1994). Durant aquest període es dugueren a terme diverses campanyes arran de les conques del riu Algars i el Matarranya, com bé comenta Sans i Travé (1996), i en elles, els exercits del rei, aconsegueixen prendre Orta afermant-hi els seus exèrcits de manera decisiva al voltant dels anys 1162 i 1165.[3]
A mode d’apunt val a dir que, fent referència a Serrano (1996), trobem que els territoris que aleshores conformaven el domini del castell d’Orta comprenien els actuals termes municipals d’Horta de Sant Joan, Arnes, Bot i Caseres, els desapareguts llocs de Bené, Ferres i Mudèfer i, a partir de 1182 podríem afegir-hi Prat de Comte. Destacar que calgueren, degut a l’amplia magnitud de terrenys, diferents campanyes per tal de reconquerir el global dels territoris, d’aquí els conflictes al respecte de les dates concretes de reconquesta. [4]


La repoblació:


(1165-1177)
Conquerits, doncs, els territoris que conformaven el termes d’Orta i expulsada la població sarraïna cap al marge esquerre dels rius Algars i Matarranya, Alfons I de Barcelona tramita la repoblació cristiana el 1165 i infeuda els dominis a favor de Ramon de Montcada. (Serrano 1995). Per acomplir aquesta comesa el propi monarca feu donació d’una primera Carta de Població a les gents d’Orta i Bené (primera Carta de Població concedida a tota la Terra Alta) oferint unes òptimes condicions amb la clara intenció d’atraure repobladors a la zona.
Entre alguns dels privilegis atorgats podem destacar la concessió dels Furs de Saragossa, l’excepció de cap càrrega econòmica als pobladors o protecció d’un mercat local entre d’altres.[5] Aquests reclams es feren necessaris arran de totes les zones reconquerides per tal que la nova població cristiana veiés interessant avançar cap als nous territoris, la qual cosa sembla que no resultava senzilla.
En aquesta mateixa Carta de Població es fa també esment al castell de la vila. El monarca es reserva el dret del mateix així com d’una dominicatura. Encara que tot just l’any següent el veiem ja adjudicat als Montcada com a feu. Temps després aquests el cedeixen en comanda a Pere de Subirats qui restà com a castlà d’Orta al servei dels Montcada.[6]
Amb totes les concessions donades i els privilegis atorgats sembla però que la repoblació no es donà tal i com la desitjava el monarca que seguia veient desertes les viles. Així doncs l’any 1174, per tal de donar una nova empenta a la colonització, Alfons I el Cast canvia de feudatari i cedeix el lloc a l’Orde del Temple qui vuit anys després aconseguiren el domini total d’Orta comprant pel preu de 1.000 morabatins els drets que hi posseïen els Montcada. ( Sans i Travé, 1996). Dementre és possible que hi existís una custodia compartida doncs existeixen esmenes en les que el temple lliura als Montcada pagaments compensatoris fins l’any 1202. Tot plegat fa pensar que el complet domini del Temple del lloc no és donà fins aleshores. (Serrano 1996).
Així però queda especificat que l’any 1177 l’Orde del Temple agafa en concessió les regnes del castell i la vila d’Orta i comença una nova etapa de repoblació per a la vila.

(1177-1197)

El 1177 el Temple s’asseu a Orta i pugna per unes noves condicions de repoblació més cridaneres i efectives tal i com ho havia demanat el monarca. Així doncs el 1185 els templers projecten una nova repoblació que es preveu en la concòrdia que l’Orde signa amb el bisbe de Tortosa Ponç de Monells. En ella el Bisbat cedeix al Temple els seus delmes sobre el castell d’Orta, l’Orde rep l’Església sense cap mena de cens establert mentre que la mitra es reserva la primacia sobre els fruits i el bestiar, i les esglésies ja existents. (Serrano 1996).
No quedant en això les prestacions que el Temple volia assignar a la zona, el 1192 emeten una nova Carta de Població[7]. En ella el Temple aplega un nou seguici de privilegis i deures per als ciutadans a canvis de prometre protecció.[8] Aquesta carta es dirigeix només per als pobladors d’Orta (quedant fora Bené), pel que fa a la resta de territoris que compondrien la comanda val a dir que Prat de Compte fou cedit per Ramon de Montcada el 1182, Bot fou adquirit el 1247 de la mà d’Elvira d’Artusella. Pel que fa a Caseres fou infeudat en una data desconeguda però segur que abans de 1308. D’Arnes res no se’n sap i poc més de la resta de propietats que formaven part de la comanda. Mudèfer però, es sap que passà el 1182 a la Batllia de Miravet.[9]
Entre l’any 1193 i 1197, segons autors, apareix documentat ja el primer preceptor que l’Orde del Temple assignà a Orta, Fra Bertran Aymerich[10]. Comença aleshores una llarga residència que duraria més d’un segle, fins l’abolició de la mateixa Orde.

(1197-1236)
L’estada del Temple a Orta no fou en absolut una estada pacífica donat el gran patrimoni que hi albergava[11]. Sovint reapareixien friccions amb els Montcada, que reclamaven drets jurisdiccionals comportant grans despeses al Temple en forma de compensacions econòmiques per la renuncia dels mateixos. Així mateix també el Bisbat propicià constants afrontaments legals reclamant l’acompliment dels pactes signats el 1185.[12](Sans i Travé 1996).
Totes aquestes friccions no impedien, però, el creixement continu de la comanda d’Orta, continguda dintre del Districte de Ribera fins l’any 1236 juntament amb les prefectures de Tortosa, Miravet, Ascó i Riba-roja. Aquest districte, segons defineix Pagarolas (1992), era una estructura intermèdia entre la província i les comandes de la zona regides sota la tutela d’un únic comanador (Comanador de Miravet, Tortosa i Ribera) amb seu a Miravet. El districte funcionà efectivament fins l’any 1236 quan, degut al bon estat de l’economia en alça de les comandes que el formaven, aquest es desintegrà i Orta, com al resta de prefectures, adquirí la independència establint-se pròpiament en Comanda.[13]


(1236-1307)
Com a seu independent, Orta sofrí una gran puixança econòmica i un ferm assentament en la zona. A pesar d’això greus problemes seguien afectant l’emplaçament, un degut a la pertinença d’Orta a l’Aragó o al Principat, un altre referent a l’exercici de la jurisdicció senyorial i de l’administració de justícia i un darrer sobre la necessitat de delimitar el dret que regia la comunitat civil d’Orta (Serrano 1996). Tot aquest aldarull derivà, l’any 1296, en la redacció, per part de l’Orde del Temple, d’unes noves Costums d’Orta.[14] Aquestes, inspirades en les Costums de Lleida, asseguraren l’aparent harmonia entre el Temple i la ciutadania fins a l’abolició de l’Orde el 1307 quan les tropes reials de Jaume II el Just arraconaren als templers al Castell de Miravet propiciant la fi de la mateixa.

Patrimoni Monumental

També en el patrimoni monumental, com en la història, ens trobem amb una gran mancança de documents que ens apuntin d’alguna manera l’aparició del elements arquitectònics sobre el terreny. Si a sobre hi afegim que els edificis existents, en la seva major part, es troben en un lamentable estat de conservació, be sigui per posteriors despropòsits, be sigui per la modificació dels mateixos adaptant-los a les necessitats del moment, trobem, de nou, un gran buit en el que respecta a l’estada del Temple a la Terra Alta, concretament a Orta. Així però, basant-nos en les construccions que encara resten erigides, amb els importants estudis realitzats per investigadors experts i realitzant un estudi comparatiu amb altres comandes veïnes, tractarem de fer una lleu reproducció de com creiem que seria el convent durant el s.XIII llençant una sèrie d’hipòtesis.

Casa convent de Santa Maria dels Àngels:

Només cal sortir d’Orta en direcció nord-est per trobar, a escassos dos quilòmetres de la vila, l’anomenat santuari de Santa Maria dels Àngels, actualment conegut com convent de Sant Salvador. L’emplaçament resta concretament a peus del tossal de Santa Bàrbara, muntanya considerada tradicionalment d’alt valor místico-espiritual habitada per un continu flux d’anacoretes i repleta d’oratoris (Sant Pau, Sant Onofre, Sant Antoni, Santa Bàrbara...) que d’alguna manera apunta a l’elecció del Temple per aquest indret. Així doncs ens trobem davant la necessitat d’exposar les diverses raons per les que creiem que els templers acceptaren l’oferta d’Alfons I el Cast de fer-se càrrec de la repoblació de la vila i la posterior elecció d’Orta, i concretament Santa Bàrbara, per a ubicar un dels seus emplaçaments permanents.
La primera raó, en quant a importància, la podem trobar subjecta a un objectiu estratègic d’essencial importància per l’aspecte militar de l’Orde. Orta es situa com a fita important en una de les rutes medievals que des del Baix Ebre es dirigien a l’Aragó (Tarragó, 1991) i a l’inrevés, una marca en el pas de pobladors que, des de terres lleidatanes i aragoneses, baixaven a repoblar els nous territoris reconquerits. També remarca Le Roy Ladurie (1982) la possibilitat de que Orta fos un lloc de pas de la transhumància medieval. Així, controlant el lloc, l’Orde s’assegurava el control dels massius moviments socials i del pas de bestiar, dues peces fonamentals en el complex trencaclosques de la societat medieval.
Aquests aspectes expliquen d’alguna manera perquè el Temple se’n fa càrrec de la vila d’Orta, però no expliquen l’elecció de Santa Bàrbara i l’opció d’aixecar-hi santuari. Aquí és on ens trobem en la part religioso-espiritual de l’Orde. Seguint els estudis de Joan Fuguet (1994) veiem que l’elecció de Santa Bàrbara com a emplaçament per al santuari (primitivament composat sols per l’església), ve donat a magnificar un dels tants oratoris que s’hi situaven al mateix tossal, en concret un que deuria anar consagrat a Santa Maria (advocació predilecta de l’Orde). A sobre mateix del primigeni oratori els templers degueren aixecar el gran santuari. També Fuguet (1190 i 1994) contempla la possibilitat de que el propi santuari oferís funcions hospitalàries alhora d’acollir devots, viatgers o pelegrins. Aquesta funció no aniria en consonància amb les habituals funcions de l’Orde però donada la situació de l’emplaçament és fàcil barallar aquesta opció.
Podem però, anar una mica més enllà de la veneració mariana per ampliar la justificació. Només voltant per la zona hom pot advertir que Santa Bàrbara, muntanya piramidal amb un pic situat a 749 metres, està situada en el bell mig d’una àmplia vall erigint-se com a poderós tossal dominador. Aquesta privilegiada ubicació dota al tossal d’una gran referència a nivell d’observació astrològica. Si hi afegim que està replet de corrents subterranis, coves i fonts, i destaquem la veneració que els frares tenien per les aigües subterrànies (Ávila 2003), podem entendre millor el valor místic que el tossal oferia a l’Orde[15].

Església de Santa Maria[16]:

En primer lloc cal assabentar al lector que l’església tal i com la coneixem actualment no és com la conceberen els templers. El que ens ha arribat als temps actuals és el fruit de diverses modificacions que la nau primigènia a sofert arran del temps. Així doncs, centrant l’estudi a l’època templera, s. XIII, cal desestimar prest el bell atri que obre el pas a la nau i el cor, ambdós de construcció Hospitalera (s.XIV), la capella lateral dedicada a Sant Salvador i el preciós claustre quadrat que s’hi adjunta aixecats pels franciscans ben entrat el s.XVII. Així doncs centrarem l’estudi únicament al que aixecaren els templers, la nau principal i l’absis o el que és el mateix, l’església pròpiament dita.
Sembla que aquest fou el primer dels edificis que s’aixecaren a l’emplaçament de Santa Bàrbara, als inicis del s.XIII, quan Orta encara pertanyia al Districte de Ribera (Fuguet 1996). La resta de dependències degueren edificar-se un cop aconseguida la independència donada la necessitat d’acollir congregació
Com hi podreu veure a la imatge, en època templera ens trobàvem, doncs, amb una església formada per una sola nau amb absis semicircular protegida per contraforts exteriors. La planta, dividida en cinc trams culminats amb arcs de diafragma apuntats que comporten a la nau una esveltesa inusual a l’època. El sostre, a diferència de la resta de l’edifici que està obrat amb carreu, està format per la típica armadura de fusta i teules.
La planta queda separada de l’absis per un arc triomfal de mig punt més baix que la nau on hi podem trobar un òcul lluminós. Seguint les veus populars destaquem el fet que aquest resta absent de vitrall representatiu i des del mateix fons de la nau, sota el posterior cor hospitaler, deixa entreveure el pic de Santa Bàrbara, detall místic que emfatitzaria, si escau, el poder astrològic de l’emplaçament. Rera l’arc trobem l’absis, clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, gens comú a Catalunya (Fuguet 1996).
Finalment destacar que la porta principal que avui dia coneixem no existia en època del temple donat que està construïda a l’actual atri hospitaler. Seguint l’estudi de Fuguet sembla que els frares hi accedien a la nau per la petita porta lateral que dóna al actual claustre. Pel que fa a les capelles laterals que s’intercalen entre els contraforts del mur nord de la nau, Fuguet indica que són més tardanes.
Un darrer apunt al respecte del valor místic que el Temple atorgava als seus edificis es la construcció de l’església basat en les proporcions de la secció àuria, molt comuna a les esglésies templeres.[17]

Cal remarcar la importància que degués tenir aquesta església a nivell d’innovació arquitectònica en el moment. Cal recordar que les edificacions existents a les primeries del s.XIII coincidien amb el vigent art romànic. Tan sols les de nova construcció començaven a apuntar els inicis del gòtic que empentava amb noves línies més esveltes i airades i Santa Maria n’és un clar exemple d’eixos primers apunts. En aquesta línia no sols cal destacar l’absis, del que ja hem parlat, sinó també les finestres, que si bé son de factura típicament romànica deixen entrar un cabal de llum més propi del gòtic. (Fuguet 1996). Així doncs estem davant d’una església que s’avançava al seu temps introduint al Principat les primeres línies de tendència gòtica.

Residència conventual:

La residència conventual dels templers a Orta no seria gaire diferent a la resta de residències del Principat, almenys en el que respecta als espais que la composaven. Així doncs podríem trobar entre ells un refectori i una cuina adjunta a algun tipus d’aljub i de celler. Per altra banda també podríem trobar unes dependències que farien de dormitori per als frares i una cambra dedicada per a l’ús exclusiu del comanador, les cavallerisses i un petit apartat que faria de cel·la calabós per a determinats moments. Com veurem a continuació tot açò cabria, doncs, dintre del que anomenem residència conventual i que anirem desglossant part a part.

Sabem que aquest conjunt d’edificacions són posteriors als inicis d’edificació de l’església-santuari. Segurament aquest és construí aprofitant la independència de la comanda d’Orta un cop disgregat el Districte de Ribera al 1236 (Fuguet 1996). Probablement al constituir-se com a comanda independent es vegé la necessitat d’establir-hi residència al formar comunitat, d’aquesta manera començà la construcció de les dependències que farien funcions de residència conventual.
Per l’escassa informació que ens ha arribat del temps en que el Temple hi residí a la zona podem desdibuixar amb certesa que la casa composaria un edifici espaiós i còmode com afirma Sans i Travé (1996). Podem deduir aquesta informació gràcies a la documentació que afirma que el maig de 1307 es realitzà un capítol al mateix convent[18]. Així doncs la residència tenia que tenir una capacitat suficient per acollir a tots els representants de les cases templeres del districte contant amb els residents de la pròpia. Un altra dada important que Sans i Travé aporta al respecte és la petició que fra Ximén de Lenda fa l’any 1311 a l’Arqubisbe de Tarragona Guillem de Rocabertí de ser traslladat amb deu frares més a aquest convent atès que era un lloc més còmode i saludable[19].
De totes aquestes dependències poc en queda d’elles. Podem apuntar com a causa principal la pobresa de materials amb que es bastiren. Rera la desaparició del Temple les propietats que aquests tenien a Orta passaren a mans dels Hospitalers que deixaren abandonada la residència dedicant els seus esforços en la millora de l’església. Així doncs, amb el desús, aquestes anaren deteriorant-se amb el temps sense rebre arranjament. No fou fins l’arribada dels Franciscans al s.XVII, qui hi establiren comunitat de preveres, que aquestes edificacions foren reconstruïdes utilitzant els alguns dels elements anteriors.[20]


Amb tot açò veiem que les construccions que actualment ens arriben poc hi tenen a veure amb el que els templers hi edificaren, així però si sabem que alguns dels elements foren reaprofitats i a partir d’aquests, dels elements que ja hi existien, començarem un procés d’hipotètica reconstrucció que d’alguna manera doni forma al seguici de conjectures que suren al voltant de la residència conventual.

Les imatges 4 i 5 ofereixen una representació orientadora de com podia estar distribuït el convent un cop edificats tots els edificis de la residència, és a dir, a partir de l’any 1236 i que a continuació començarem a justificar. Aquesta però no és la única possibilitat en quant a la distribució que contemplem però sí la més òptima donades les circumstàncies i les restes que ens han arribat al nostre temps. Així però, a la imatge 6 oferim una altra de les possibilitats contemplades i que podria ser tan vàlida com les anteriors a expenses d’algun tipus d’estudi arquitectònico-arqueològic dels fonaments.

Per a la reconstrucció virtual de l’antiga residència templera partirem de les peces fonamentals de l’estructura de les edificacions, en aquest cas la que anomenem Planta baixa (imatge 4). Així mateix pararem especial atenció i donarem necessària importància a aquelles estances o elements arquitectònics que, per característiques orogràfiques del terreny o per les característiques arquitectòniques, considerem inamovibles com podrien ser presses d’aigua o fonts, drenatges o elements de semblant competència.

Així doncs, iniciarem l’estudi partint de la Part baixa del recinte, aljub, magatzem-celler, cavallerisses i Sala polivalent. Per ses semblants característiques, pels materials comuns usats i per la manera lògica i assenyada en la que se comuniquen entre elles, sembla que fou construïda, tota ella, en una mateixa tirada, formant, al temps, de base per les cambres superiors, planta alta. Les estances que la conformen son totes elles d’una sola nau rectangular, bastides amb carreu i sostre amb volta de canó d’una alçada semblant, absentes d’ornamentació conformen un entramat arquitectònic propi de les funcions que desenvolupaven. Tot just recordem necessàriament aquelles distribucions marcadament austeres i funcionals pròpies de les estances amb iguals funcions de les fortaleses i castells templers, com és el cas de Miravet. No podem però, afirmar amb certesa que aquestes siguen exactament les mateixes que construïren els templers al s.XIII, però sí que segueixen patrons semblants i fins i tot que compartien disposició.Aquesta premissa la fonamentem en el fet de trobar un Aljub en la primera cambra de les dues que conformen el que anomenem Magatzem. En la primera de les dues sales contigües (3,8x13,8x3) la de llevant, podem trobar, encara ara, el que seria una fosa tapada just al costat d’una tosca construcció hidràulica per a pujar aigua d’una bassa natural (Imatge 7). Deduïm doncs que aquesta sala contindria un aljub que forniria d’aigua als frares i al bestiar del convent. Difícilment, existint ja una construcció hidràulica funcional, els franciscans en construirien una altra de distinta al s.XVII per a tal funcions. Diferent cas és la construcció d’un pou enmig del claustre que suposadament faria funcions més personals d’higiene davant els oficis i no pas de guarniment d’aigua a cuina i cavallerisses, comprenem la incomoditat de tenir que passar per la cuina tota la congregació cada cop que tocava oficis. Així doncs, veiem oportú considerar que per al guarniment hidràulic del convent es servirien de la mateixa construcció que els templers degueren erigir al seu moment sent la de la imatge, doncs, la que el Temple usà.
Des d’ella, podem trobar encara ara un seguici de canalitzacions fetes de pedra tallada que surten de la mateixa font. Unes distribuïen l’aigua a diverses dependències (cavallerisses i cuina) i altres servien per deixar sortir l’aigua fora de la sala en cas de pujada de les aigües. Donat que l’aljub era un pou natural, calia tenir present el drenatge de les aigües per evitar no sols que s’inundés aquesta cambra sinó també la contigua que faria funcions de magatzem i celler.
La sala contigua, o Celler-magatzem, conforma les mateixes característiques arquitectòniques que l’aljub encara que de diferents dimensions (5x8x3). Aquesta, travessada per la canalització de pedra que portava aigua a les cavallerisses, està comunicada per tres bandes, a llevant amb l’aljub, a tramuntana amb les cavallerisses i cap a munt amb el que suposem seria la cuina. Aquesta sala, ventilada per petits finestrons a ponent i migjorn, faria funcions de magatzematge de queviures i de celler per a la vida diària dels frares.
Continuem aquesta planta baixa amb la descripció de les Cavallerisses (Imatge 8). Del mateix estil arquitectònic que les cambres abans descrites, s’erigeix com un dels recintes més amplis de la residència. Amb un únic accés exterior per ponent, estava comunicada amb la resta del recinte tan sols per una obertura que conduïa al magatzem. De considerables mesures (32x5,8x3) i amb capacitat per acollir al voltant d’una vintena de cavalls, estava ventilada i il·luminada per dos grans finestrons oberts al mur de migjorn. Existeix també un tercer finestró al mur nord que per ses característiques, allargada i oberta fins al sól, sembla més bé una porta. Dubtem de la funció d’aquesta donat l’abrupte canvi d’orografia que ha sofert el terreny rera la construcció del Claustre renaixentista. Així però la ubicació d’aquesta la destina a poder oferir únicament dues funcions, bé ser una finestra que donés a una mena de fossa o obertura del terra per tal de millorar la ventilació de la cambra, o porta falsa que conduís per una mena de passadís subterrani a la nau de l’església per tal de comunicar les dues edificacions sense necessitat de sortir al ras.
Finalment acabem el passeig per la planta baixa amb la Sala polivalent. D’aquesta sala no en queda res donat que degués ser totalment absorbida per les reconstruccions franciscanes. Suposem que les característiques que definirien a aquesta serien les mateixes que a la resta de planta baixa donat l’estil de construcció. En la part més oriental del recinte, amb una única entrada oberta al mur de llevant, restaria, a priori, aïllada de la resta de dependències per motius de seguretat o distanciament de la vida monacal. L’anomenem sala polivalent pel divers ús que se li donaria, en un principi la hipòtesi principal és que servís de refugi eventual per a les funcions hospitaleres que suggereix Fuguet (1996), quan no de magatzem. Així però també podria resultar com a dormitori casual en moments en que l’aforament de frares excedís el nombre habitual, per exemple en el capítol celebrat el maig de 1307.

Pel que respecta a la Planta alta (Imatge 5) trobem la Cuina, el Refectori, els Dormitoris i l’Estança del comanador. De tots aquests edificis res en queda actualment. Gairebé res en queda ni tan sols de les reformes que realitzaren els franciscans car els sostres han sucumbit al temps i els murs tremolen el pas dels jorns. Suposem que la construcció d’aquest en temps templers correspondria als mateixos patrons que la planta baixa, sales d’una sola nau rectangular aixecats amb murs de carreu, sostre de volta de canó encara que de major alçada i austera ornamentació quasi inexistent i sól de lloses connotant hegemonia.
En quant a la distribució de les diferents dependències, si ens basem un cop més en la planta baixa podrem endevinar amb relativa capacitat com es distribuïen i quina magnitud albergaven.

La Cuina, la ubicació d’aquesta cambra és la més lògica i evident encara que res a veure tindria amb l’estructura que encara ara sobreviu. Situada a sobre els magatzems i l’aljub aconseguia així tenir accés directe als queviures i a l’aigua necessària per a cuinar. Aquesta gaudia d’accessos al refectori i als magatzems i rebia llum i ventilació per uns finestrons situats als murs de migjorn i ponent. Les dimensions de la mateixa venen d’alguna manera estipulades per l’amplària de les sales contigües de sota, magatzem i aljub (10,5x8x?).
El refectori i els dormitoris completen la major part de la planta alta i probablement compartirien semblants característiques arquitectòniques, sales d’equivalent construcció però amb desigual capacitat. Trobem conflicte alhora de decidir quina sala era usada de refectori o quina de dormitoris donades les semblances. En nostra moderada opinió considerem que la sala més gran estaria designada al refectori, que no sols acolliria les funcions culinàries sinó també els capítols de la comanda o algun que altre capítol general, com ja hem vist. La menuda, per la seva part, es dedicaria al descans. Així però, donat que no hi queda absolutament res de tot allò, no ens podem a aventurar més en llençar aital afirmació.
Pel que fa al refectori (32x5,8x?)sabem segur que estava comunicat amb la cuina i que, seguint la nostra hipotètica proposta, romandria sobre les cavallerisses amb un accés per un pont llevadís a ponent i un altre per tramuntana. Un d’ells portaria a la plaça inferior i l’altre a la de dalt. Els dormitoris (11x5,8x?), per la seva part tindrien un únic accés per un pont llevadís al mur de tramuntana i pot ser quedarien comunicats amb portes auxiliars amb el refectori i cuina. Tots dos recintes tindrien ventilació i il·luminació pels murs laterals (nord i sud).
L’Estança del comanador completaria les dependències que conformen la totalitat de cambres de la residència conventual. Aquesta estança romandria adjunta als dormitoris de la resta de frares. Comportaria una petita habitació aïllada a l’extrem dels dormitoris que gaudiria d’una esplèndida vista dels domenges i espais del convent per tal de supervisar-hi els treballs. Aquesta sala (comparant-la amb la resta de Cases del Temple al Principat) seria la més decorada de la residència, probablement revestida amb calç i amb traces que representessin els colors del blasó del temple (vermell, blanc i negre).

Aquesta és una visió hipotètica, no ho oblidem, de com podria estar edificada i distribuïda la Casa-convent del frares templers a Orta durant la segona meitat del s.XIII i inicis del XIV quan fou abandonada i deserta, sempre a expenses d’un desitjat estudi arquitectònico-arqueològic que pogués aclarir-hi la realitat de la mateixa.

Cementiri:

Ja fora de la casa-residència i basant-nos en els documents existents podríem trobar un cementiri que els templers consagraren per a realitzar els seus soterraments[21]. Aquest suposem que estaria adossat a una de les cares de l’església, possiblement a la part davantera, en el que resultaria una mena de futur atri que mai s’arribà a edificar (l’atri actualment aixecat l’erigiren ja els Hospitalers). Així però, un cop més, no s’hi troba documentació que testifiqui el lloc concret. Podem deduir, però, on s’hi ubicaria i quina funció tindria realitzant un examen comparatiu amb les altres cases del Principat [22]. Aquest cementiri inicialment seria usat per a soterrar templers i/o personatges importants com podrien ser cavallers que es donaren a l’orde. Posteriorment pot ser les intencions s’ampliaren a vilatans que així ho desitgessin i poguessin afrontar el pagament que això comportava, també per aquest motiu s’edificaren les capelles que ampliaren el recinte de la nau de l’església.
Existeixen a l’actual atri hospitaler tres tombes (Imatges 9, 10 i 11). Les veus populars defenen que dues d’elles corresponen als llegendaris cavallers Rotlà i Ferragó[23] i una tercera atribuïda al primer comanador d’Orta fra Bertran Aymerich (Com. de 1193 fins l’abril de 1194[24]). No existeix però cap document o estudi fiable que demostri ni tan sols la filiació templera de les mateixes així que ens declarem escèptics al respecte. En elles destaquen un seguici de gravats: símbols solars, creus i altres alegories místiques que les ordes medievals empraven en ses representacions de caire espiritual. De totes tres només podem assegurar la datació d’una d’elles. En ella s’hi conserva un gravat que ve a dir: “M:C:JAUeT:/ MAGISTER / PETRI:BOVIS: / ANNO:DOMINI: / M:CCC:L:IIII:” Aquesta data (Any del Senyor 1353) òbviament pertany ja a l’hegemonia hospitalera i per la referència al “Vostre mestre de la pedra” ens aventurem a defensar que es refereix a la tomba del mestre picapedrer Bernat d’Alguaire, nat d’Orta, que dirigí la construcció de la Catedral de Tortosa i que podria estar soterrat en aquesta església[25].
Davant aquesta datació trobem severs dubtes alhora d’atribuir cap sepulcre al Temple, majorment a la concreció de Bertran Aymerich, la qual cosa distanciaria ambdues tombes en gairebé dos segles. Així però no desestimem menys que estimem i podem dir a favor de la hipòtesi que atribueix al Temple la tomba que alguns dels símbols que apareixen en ella (Imatge 10) són de registre pròpiament templer (creus patents i símbols solars força emprats per l’orde). Deixem doncs així la porta oberta per a que noves i més profundes investigacions atorguen les tombes a més segurs propietaris.


Domenges:

D’entre tots els terrenys que conformen el terme d’Orta, els templers es reservaren la part més rica per a ells. Seleccionaren terres que, aprofitant un complex sistema de sèquies i recs de probable origen andalusí (Tarragó, 1992), afavorien el conreu de cultius i omplir les arques de la comanda. Seguint els estudis de Fuguet (1996) trobem referències a mencions que els Hospitalers feien de la gran dominicatura que el Temple posseïa a Orta i de les 25 parellades de terra del terme que es reserva l’orde en la concòrdia de 1185.
Just al bell mig d’aquests domenges s’aixeca la muntanya de Santa Bàrbara, i en ella la casa-convent, presidint i presenciant els terrenys. Així mateix podem trobar una altra construcció més al nord, la Torre de l’Olivar [26] (Torre del Prior o actual Torre de Galindo), que completa els complexos edificats en els domenges dels que existeix menció documentada.
Pel que fa a la Torre de l’Olivar (Imatge 12), podem dir que s’erigia solitària a menys d’un quilòmetre al nord del convent. Aquesta sembla que apareix ja documentada a partir de l’any 1259 i resta construïda amb finalitats defensives per a un conjunt de construccions agrícoles del Temple (pallers, graners, magatzems, corrals...). Com a tal es creu que originalment devia ser una edificació merament militar i així s’erigia arquitectònicament. La resta de ampliacions parteixen ja del s.XIV quan s’hi establí residència.[27]

Existien també dintre dels domenges del Temple certes parellades i algunes edificacions que pertanyien al Bisbat de Tortosa i no pròpiament a l’orde. Aquestes venen donades per diversos acords que la Mitra i el Temple mantingueren arran de l’assentament dels templers a Orta. En els establerts l’any 1263 s’hi parla de cinc parellades que pertanyen a la Mitra i s’acorda que el Temple lliuri dues terceres parts dels delmes rebuts de les 25 parellades que l’orde tenia. El 1281 un nou acord sotasignat pel mestre Pere de Montcada i el Bisbe Arnau de Jardí es concedeix al bisbe un pati, vora l’església de Santa Maria, per edificar cases a utilitat dels rectors del mateix lloc.[28]

Vila i castell d’Orta:

La vila resta ubicada a sobre un tossal que li proporciona una esplèndida posició estratègica des d’on controlar tota la vall.
La distribució que caracteritzava la vila al s.XIII girava en torn al Castell, com en la majoria de les poblacions de la Corona. Aquest s’erigia en la part més alta del tossal i al seu voltant s’anaven edificant les diferents cases, tendes i tallers artesans. Hi destacaven doncs dos edificis, el castell i la nova església de Sant Joan Baptista.

Pel que fa al Castell de la vila, res en queda ara ja del que fou antiga propietat dels Montcada i del Temple i poc se’n sap al respecte. Senyorejant la vall, devia ser un alcàsser de moderades dimensions però d’important disposició estratègica donada la situació geogràfica d’Orta i els moviments humans i de bestiar abans esmentats. Sabem que en el seu interior hi havia una capelleta consagrada a Sant Miquel que, fins la posada en funcionament de l’església de Sant Joan Baptista, oferia als vilatans les cerimònies necessàries.[29]


L’Església de Sant Joan començà a edificar-se a finals del s.XIII pels Templers com a resposta de les necessitats creixents de la vila. Pel que es sap el Temple només pogué erigir l’absis i un primer tram de la nau, finalitzat aquest en el primer quart del s.XIV, donada la seva abolició com a orde. Així doncs, l’aixecament d’aquesta ja no depengué dels Templers quedant la jurisdicció a mans dels Hospitalers al llarg dels successius segles.[30] (Imatge 13).


Aspectes funcionals

Hem parlat ja molt del patrimoni monumental que el Temple desplegà per la seva comanda, així però tot legat no hagués estat possible sinó hagués anat lligat a una gestió i administració esplèndida. Considerem interessant destacar alguns apunts al respecte per tal d’ampliar formació en quant a economia i interès polític que la comanda despertà dintre de l’entramat Provincial.

La comunitat:

No volem detenir-nos en assumptes de jerarquia i estructuració funcional de l’orde a les comandes donat que ja hi ha molta literatura al respecte i no és eixe el motiu del nostre article. Ens centrarem, doncs, en la comunitat de persones que residien en la Comanda d’Orta i que depenien de l’orde.[31]
Basant-nos en els documents salvaguardats trobem a Orta la figura del comanador ja des del 1193 amb Bertran Aymerich al capdavant d’una llarga llista de cavallers que es perllongà fins la desaparició de l’orde el 1307.[32] Recordem però que la comanda no és designà independent fins la dissolució del Districte de Ribera el 1236.
Ja entre el que serien frares sergents, trobem a la carta de les “Costums” que el Temple atorga a la vila d’Orta el 1296 unes signatures corresponents al càrrec de “Capellà nostre” i “Cambrer d’Orta[33]. Aquesta testifica, llavors, l’existència d’un capellà pertanyent al mateix orde, no pas del Bisbat, residint en la Casa. El capellà s’encarregaria dels actes litúrgics dirigint oficis, oferint indulgències, confessant als frares i satisfent les necessitats religioses de la seva parròquia. El cambrer, per la seva part, era el segon del comanador i el membre monacal encarregat de la recaptació i administració de les rendes de la comanda (Serrano 1996).
També s’hi pot trobar en el mateix text una signatura referida al batlle d’Orta. Aquest agent, no necessàriament monacal ni sota la filiació del Temple, treballava però com a representant de l’orde amb tot allò relacionat amb funcions de caràcter governatiu, judicial i patrimonial (Serrano 1996). Al no ser necessàriament frare, no solia residir al convent, fent-ho, per la seva part, a la vila.
Si més no, també podríem afegir a la llista de càrrecs el de draper i el d’almoiner presents en moltes de les comandes. El primer vindria a ser l’encarregat de l’abillament (vestits, lliteres...) i el segon com bé diu el nom s’encarregava de les almoines que la casa oferia.
Ja per sota d’aquests i lluny de la vida monacal trobaríem una sèrie de donats o donades que ajudarien als frares a treballar els camps o mantenir el bon estat del convent. Gent laica que s’oferia lliurement a l’orde per a apaivagar les austeritats del convent.
Trobem també documentat en l’inventari que es dugué a terme a Orta el 1289 la presència de 25 captius o esclaus que treballarien els domenges de la casa i s’encarregarien del bestiar i feines del camp.[34]


Així doncs veiem un model tipificat de l’entramat del que seria la comunitat de la casa d’Orta. Una comunitat petita, de deu a quinze frares, amb un complet ventall de càrrecs i elements socials que conformaven a Orta en una comandada que, per rural, no deixava de ser una casa de modesta rellevància dintre de la Província.

Economia:

Segons Sans i Travé les seves rendes ubicaven a Orta entre una de les comandes mitjanes de la Corona (Citar com a exemple que Orta, el 1307, contribuí en qüestió de responsions 250 masmundines en relació a Montsó que en pagà 1100 o de Puig-reig que en donà 35[35]). Dedicada a l’explotació agrària, on s’hi dedicaven els captius, contava també en l’inventari fet el 1289 amb una extensa producció ramadera amb una cabanya composada per 15 egües, 1 mula, 300 cabres, 110 bocs i 250 crestats.
Així doncs, per rural, Orta quedava en les considerades cases de segona fila, darrere de comandes com Miravet o Masdéu, així però estes xifres la col·locaven al capdavant de les cases de la seva mena sens cap mena de dubte.
Altres signes que indicaven el bon estat de salut de la comanda fou la projecció d’alguns dels seus comanadors com Bernat Alta-riba o Ramon de Serra que arribaren a ser lloctinents del Mestre Provincial o el propi Ximén de Lenda que fou el darrer Mestre Provincial del Temple just després de passar per Orta. Així mateix també podem destacar sense complexos la celebració del Capítol Provincial el maig de 1307.




Era, doncs, Orta, una comanda humil però puixant, modesta però treballadora i ben considerada. Era Orta una comanda que a pesar de l’actual oblit que la colpeix i del ufanós pas del temps, continua formant part d’una història que la reclama per tal de reconèixer l’espai que temps ençà omplí, una història que la retorna a la vida, si és que mai morí.
Esperem que aquest estudi serveixi per denotar i denunciar la posició d’una comanda de la que poc ens ha arribat, i escàs interès sembla suscitar, però que amb una mica d’esforç institucional pot recuperar la llarga i honrosa memòria del que fou i que mereix. A l’aguait i espera de nous i més específics estudis, els segles XII i XIII no deuen quedar en un buit acceptat i tipificat com a part de la providència del nostre poble. Esperem que almenys aquest article desperti l’interès de la institució alhora d’invertir en investigació per tal d’ampliar o desmentir les aventurades hipòtesis que he desdibuixat des d’una primera aproximació comparativa i bastant superficial.





Bibliografia

- ALARCÓN H.R., A la sombra de los Templarios. Los enigmas de la España mágica. Claves secretas del Camino de Santiago. Madrid: Ed. Martínez Roca, 1986.
- AVILA GRANADOS, J., La mitología templaria. Madrid: Ed, Martínez Roca, 2003.
- BATLLORI I MUNNÉ, M., De l’Edat Mitjana. Obra completa Vol.1., València: Biblioteca d’estudis i investigacions 3 i 4, 1994.
- DESCLOT, B., Crònica
Barcelona: Ed.62, 1982.
- DÍAZ MANTECA, E., "El “libro de Poblaciones y Privilegios” de la Orden de Santa Maria de Montesa (1234-1429)". Historia i Documents. Castelló: Diputació de Castelló, 1988.
- ...........    "Uns inventaris dels castells templers del Maestrat: Ares, Culla, Peníscola, Xivert (1301-1305)". Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo, núm. 10, 1985, pàgs. 53-60.
- FOREY, A.J., The Templary in The Corona de Aragón. [On line].
- FUGET I SANS, J., "El patrimoni monumental del Temple a la Terra Alta". Actes de les Primeres Jornades d’Estudi sobre la Terra Alta, 1994, pp. 333-365.
...........     La comanda templera i hospitalera d’Horta. Horta de Sant Joan: Ajuntament d’Horta de Sant Joan, 1999.
- GÓMEZ BAYARRIi, J.V., Reyes forales medievales del Reino de Valencia. València: Ed. Promoció de la Cultura Valenciana, 2000.
- GONZÁLEZ, C. La Orden del Temple. Estudio comentado de sus posesiones en la provincia de Castellón. Castelló: Ed. N. Acropolis, 1993.
- LLOMBART, T. i S. CARBÓ, "El convent d’Orta", Butlletí del Centre d’estudis de la Terra Alta, 6 (1984), pàgns 9-12.
- MARTÍNEZ DÍEZ, G., Los Templarios en los reinos de España. Madrid: Ed. Planeta, 2001.
- MESTRE I GODES, J., Els Templers, Alba i crepuscle dels cavallers
Barcelona: Ed.62, 1996.
- MIRET I SANS, J., Les cases dels Templers i els Hospitalers en Catalunya. Barcelona, 1910.
- MUNTANER, R., Cròniques I i II. Barcelona: Ed.62, 1979.
- PARAGOLAS I SABATÉ, L., Els Templers de les Terres de l’Ebre (Tortosa). De Jaume I fins a l’abolició de l’Orde (1213-1312). Vol. 1. Tarragona: Diputació de Tarragona. Servei de Publicacions, 1999.
- RICCI, V., Il Templari in Puglia. [on line].
- SANS I TRAVÉ, J.M., Els Templers Catalans. De la rosa a la creu. Lleida: Pagés editors
, 1996.
- SERRANO DAURA, J., El conflicte catalanoaragonés pel territori de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta en els segles XIII i XIV., Ascó: Ed. Ajuntament d’Ascó, 1997.
...........     Els Costums d’Orta., Horta de Sant Joan: Ed. Ajuntament d’Horta de Sant Joan, 1996.
- SIMÓ CASTILLO, J.B., El Castillo templario-pontificio de Peníscola. Vinaròs: Ed. Antinea, 1990.
- VINAS, R., L’ordre du Temple en Roussillon. Perpinyà: Ed. Trabucaïre, 2001.

- La Regla de los Pobres Comilitiones de la Santa Ciudad.

Imatges


- Imatges 1, 4, 5, 6, 7, 8. Il·lustracions realitzades per l’autor.
- Imatges 2, 3, 9, 10, 11. Fotografies preses per l’autor.
- Imatge 12 i 13. Fotografia obtinguda de la http://www.elsports.com/


Notes de peu:[1] Davant la paradoxa trobada al respecte de la nomenclatura del topònim de la vila hem decidit erigir el nom d’Orta com a topònim sense entrar en cap mena de judici de valor de quin seria el nom correcte. A pesar de ser el nom oficial actual Horta de Sant Joan, és reconegut l’ús d’Orta com a topònim en els escrits de l’època fins ben entrat el s. XVIII, sent substituït posteriorment per Horta i afegit Sant Joan el 1919. Així doncs, com l’article present referència la vila als ss. XII i XIII, usarem el topònim Orta per considerar-lo més adient sense entrar en cap mena de valoració político-lingüística.[2] Per a ampliar la informació sobre l’assentament al castell i terme d’Orta us remetem a llegir el text publicat per l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan, Les Costums d’Orta, l’any 1996 on Serrano Daura exposa una amplia panoràmica històrica al respecte d’aquest assumpte.[3] La majoria d’autors considera aquestes dates les més feacents per a la conquesta total dels termes d’Orta, així però Serrano Daura apunta la possibilitat de que la vila i part del terme fou conquerida un xic abans, entre 1153 i 1157. Senyoria i Municipi a Orta (s. XII-XIII) dintre de les Actes de les Jornades d’Estudi dedicades a les Costums d’Orta (1296), Ajuntament d’Horta de Sant Joan, 1997, pàgs. 79 i 80.[4] Pel que fa a les campanyes de reconquesta: Miret Sans, J. Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya, Barcelona (1910) i Serrano Daura, J. El conflicte catalanoaragonès pel territori de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta (s. XIII i XIV). Ajuntament d’Ascó, 1997.[5] Serrano Daura, J. Les Costums d’Orta (Ajuntament d’Horta de Sant Joan).1996. pàgs. 17-18.
Monner, A. Les cartes de poblament de la Terra Alta, pàgs. 376-380.[6] Arxiu de la Corona d’Aragó, Ordes Militars, Sant Joan de Jerusalem, Gran Priorat, lligall núm. 197, fol. 72.[7] FONT, Cartas, II, doc. Num. 190 pags. 666 i 667 en versió llatina.[8] Per ampliar informació de la Carta de Població emesa pel Temple també consultar: Nota 4. pags. 24-26.[9] Per ampliar-hi informació sobre els territoris que componien la Comanda llegir Serrano Daura, J. El conflicte catalanoaragonès pel territori de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta (s.XIII i XIV). Ajuntament d’Ascó, 1997.[10] Pagarolas i Sabaté, L. Els Templers a les terres de l’Ebre (Tortosa). Pàg. 154.[11] Obviem en aquest període tots els conflictes que Horta sofrí respecte de la seva delimitació territorial dintre de l’Aragó o del Principat. Per aquest tema us fem remesa a nota 9.[12] Íbidem, pàgs. 150-152.[13] Íbidem, pàgs. 115-119 i 244-247.[14] Nota 2.[15] Alarcón H., R., A la sombra de los Templarios. Los enigmas de la España mágica. Claves secretas del Camino de Santiago. Ediciones Martínez Roca, Barcelona, 1986. i Avila Granados, J., La mitología templaria. Ediciones Martínez Roca, Madrid, 2003.[16] Per a tot allò referent a l’església incidim en el text de Fuguet i Sans, J., El patrimoni monumental del Temple a la Terra Alta, “Actes de les Primeres Jornades d’Estudi sobre la Terra Alta” (1994) pàgs 333-365. on hi podrem trobar una meravellosa descripció arquitectònica de l’edifici difícilment superable.[17] Número auri: reducte d’uns càlculs que deriven en una proporció considerada divina. El número proporcional correspon a 1,6180339.[18] A.J. Forey, The Templary in The Corona de Aragón, pàg. 415.[19] Sans i Travé. El Procés dels Templers Catalans. Pàg. 169.[20] Fuguet, J. El Patrimoni Monumental del Temple a la Terra Alta. Pàg. 349.[21] El cementiri ve documentat en un dels acords existents entre la Mitra i el Temple signat el juliol de 1223 (ACT. cartulari num. 3, fol. 53v-57r; cartulari num. 5, fol. 24r-25r.; cartulari num. 8, fol 76v.-80r.; cartulari num. 9. fol. 68r.-70r. i cartulari num. 9-A, pàg. 162-167) entre d’altres de successius.[22] Sobre els cementiris templers: Sans i Travé, J.M., Els Templers Catalans. De la rosa a la creu., Pagés editors, Lleida, 1996. pàgs, 116-120.[23] Ávila Granados, J., La mitología templaria. Ediciones Martínez Roca, Madrid, 2003.[24] Per a la llista de comanadors d’Orta així com d’altres comandes consultar els estudies de Pagarolas i Sabaté, L., Els Templers de les Terres de l’Ebre (Tortosa). De Jaume I fins a l’abolició de l’Orde (1213-1312). Volum I. Diputació de Tarragona. Servei de Publicacions., Tarragona, 1999. així com els de A.J. Forey, The Templary in The Corona de Aragón.[25] Mencionat ja per J.Fuguet. La comanda templera i hospitalera d’Horta. Ajuntament d’Horta de Sant Joan (1999).[26] Nomenclatura usada pels Hospitalers (A.H.N. OO.MM, San Juan de Jerusalén, c. 8124(3), f. 170.[27] J.Fuguet. La comanda templera i hospitalera d’Horta. Ajuntament d’Horta de Sant Joan (1999).[28] Acords de 1260 (ACT, cartulari núm. 8, fol.142 r.-v.; cartulari núm. 9, fol. 48r.-49r., i cartulari núm.9-A, pàg. 104-108). I sobre dominicatures l’any 1290 (ACT, cartulari núm.9-A. pàg. 115-116).[29] J.Fuguet. ídem.[30] Per a més informació sobre l’església parroquial de Sant Joan consultar els estudis de Joan Fuguet i Sans.[31] Per a més informació de la vida quotidiana dels templers llegir Sans i Travé, J.M., Els Templers Catalans. De la rosa a la creu., Pagés editors, Lleida, 1996[32] Forey, The Templary in The Corona de Aragón.[33] Serrano Daura, J., Els Costums d’Orta., Ed. Ajuntament d’Horta de Sant Joan, 1996[34] Miret i Sans, J. Inventaris de les cases del Temple. Pàg.67.[35] Forey, The Templary in The Corona de Aragón, doc. XLV.pàg. 320.